TORREJÓN 2013-14



Composició VII
Una tassa de porcellana. Un esglaó. Un platet de porcellana. Una il.lusió. La cullera. Una cançó. El sucre, moreno. La sorra de la platja, escolant-se-li entre els dits. La llet, al punt. Una guitarra, amb la corda del fa quasi trencada. El cafè, amarg.  Una samarreta, dels anys 80, amb el lema “Peace” encapçalant-la. La tassa de porcellana sobre el platet de porcellana. Les notes, ja desafinades, de “Para Elisa”, que sonen, llunyanes, a través de la capsa de música. La cullera dins de la tassa de porcellana. Un pentinat. La cullera remenant, amb parsimònia, el cafè. Un camp verd, idíl·lic, amarat de flors. Cercles blancs en el cafè. Polseres. Una tassa de porcellana. El seu somriure. Un platet de porcellana. Pluja. La cullera. El seu llibre favorit. El sucre, moreno. Un quadre de Kandinsky. La llet, al punt. El capítol del llibre. El cafè, amarg. Un terrat. La tassa de porcellana sobre el platet de porcellana. Aloma. La cullera dins de la tassa de porcellana. Unes mans, blanques, llises, fines. La cullera remenant, amb parsimònia, el cafè. El buit. Cercles blancs en el cafè. Res. Una tassa de porcellana.
Beu el cafè amb llet, a glopades, perquè bull massa. La cullera li acaricia la cella dreta i el sucre se li desfà a la llengua.



“Cuando quiero llorar, no lloro...
y a veces lloro sin querer...”, R. Darío

Va entrar-hi de puntetes, amb compte, mirant que els passos dels peus no ressonessin damunt les rajoles de l’estància. Sense mirar-se al mirall, s’enretirà la petita pinça dels cabells, desordenant-se’ls  amb els llargs dits de les mans. Va obrir el calaix de sota l’estanteria dels llibres, aquell calaix on hi guarda el que, anys enrere, havia format part d’una de les millors èpoques de la seva vida. Després de remenar i remenar, per fi va trobar el que desitjava: la pinça, enorme, en forma d’aranya. Tremolosa, es va incorporar fins a posar-se a l’alçada del mirall. Tot i així, va seguir sense voler veure-s’hi reflectida. S’agafà els cabells cap enrere, formant una munió de rínxols que no arribava a cua. Amb una mà li va donar voltes, mentre que, amb l’altra, hi enganxava la pinça, donant volum al monyo tan poc oblidat.  Se’l va palpar per totes bandes, recordant els mil i un secrets que amagava entre la seva forma. Omplint-se de coratge, va anar alçant el cap, fins que es va trobar amb els seus propis ulls. Uns ulls envoltats d’arrugues cada cop més paleses però que, malgrat la seva vellesa, no havien perdut l’espurna de sinceritat que traspuaven. S’observà atentament, analitzant cada mil·límetre de la cara, que semblava nova amb l’aire que li donava l’antic pentinat. La boca es mogué cap a un costat, formant un intent de somriure. Un floc de cabells es va deixar anar de la pinça, duent, així, el record d’aquells versos de Rubén Darío, que lloaven la joventut, sempre efímera. I se n’adonà que ella també volia plorar, però que les llàgrimes no brollarien.  

No hay comentarios:

Publicar un comentario