BONET 2012-13




Què esperes “indignat”?

Era un 14 de juliol, el dia del seu aniversari, i per primera vegada havia sentit com la seva consciència l'invitava a manifestar-se tot sol a la Plaça la Bastilla. Empès pel record de la seva estimada, va començar a caminar poc a poc amb l’ajuda de l’ últim amic amb què comptava. Però a mesura que les seves passes avançaven cap endavant va adonar-se que la multitud de joves que l’envoltava caminava en la direcció contrària. Havia llegit El capital, après el marxisme leninista i sentit dir en boca de Jean Paul Sartre que no podrien deixar de lluitar fins que no haguessin esdevingut lliures. Però ara es veia immers enmig d’una munió de joves que només demanaven una feina, un tros de pa amb xoriço i gràcies.
            -Val la pena seguir lluitant?
            Mentre la consciència l’afligia, seguia el seu camí fent malabars amb l’ajuda d’un bastó per esquivar un per un els membres d’aquella massa i així aconseguir lliurar-se'n, quan va sentir un nom que li resultava familiar. Procedia de la veu d’una noia que combatia la seva joventut i la seva aparent fragilitat física amb una voluntat admirable. Semblava capaç de fer realitat l’impossible. Observant  com aquella noia feia una demostració de talent i carisma, va deixar de sentir-se sol. Era com si ella tornés a estar allà dalt, pujada damunt de l'estrada de la plaça, des d'on encoratjava a tota aquella gentada a seguir lluitant per un futur millor.  Absort i perdut entre el públic, ell s'havia de conformar a esguardar-la des de la llunyania convençut  que la franquesa dels seus sentiments vencerien la distància física i els unirien una altra vegada.
            -Has tornat Llibertat?
            Tanmateix, les seves il·lusions es van desmoronar just amb l'arribada de les forces de l'ordre. I aleshores per fi va aconseguir fugir i recloure's en els marges de la manifestació. Una posició privilegiada des d'on podia alimentar el seu escepticisme observant com els més valents de les noves generacions en lloc d'enfrontar-se a la policia s'arraulien com marsupials assient-se al terra i abraçant-se  en nom d'una suposada nova forma de lluita, no violenta; quan va sentir un xiuxiueig artificial a l'interior de la seva butxaca.
            -M'han detingut, avi -va confessar-li la seva neta Esperança.

Crònica d'un enamorament .
Estava allí asseguda esperant que les meves perles fessin algun efecte quan va aparèixer una jove alta i esvelta. Va ser com un miratge. Al sentir com els seus talons  repicaven contra el terra, una colla de paletes que hi havia al meu davant va abandonar la seva viril conversa per mirar-la de dalt a baix. Aleshores aquesta es va començar a marejar. Estava blanca, pàl·lida, atemorida. Semblava incapaç de seguir empenyent la seva panxa amb forma de síndria quan el més prometedor de tots aquells paletes, un jove  bolivarià rabassut però formós -que avui sé que es diu Romerito-, va acudir al seu rescat: ¿Señorita, quiere que le preste mi sitio?
Ella no va respondre-li amb paraules, sinó amb una abraçada tan sincera com apassionada. I mentre els seus companys el miraven amb enveja -dubto que cap d'ells ho  fes perquè era una pija que vestia a la última moda-, el forçut indígena va ensenyar a la resta dels espectadors del metro la integritat de la seva dentadura.
Avui, mentre dubto si algú m'enveja perquè sóc una pija vella que encara vesteix a la última moda,  recordo com la blancor del seu somriure brillava junt el reflex del meu collar esperant que el Romerito torni a enlluernar-me quan digui:
-Sí, quiero.


El meu primer amic.
Pum! Un cop. Pum! Pum! Dos cops. Pum! Pum! Pum!  Fins a  quatre vegades el Benjamí va repercutir el cap del seu company contra el terra abans que jo li supliqués: atura’t! Aquells nois grans m’havien estat insultant i pegant amb tota la seva ràbia, però ara es trobaven inconscients. Sagnaven. Mogut per una força animal el Benjamí havia deixat de ser un noi marginat per  rescatar-me del meu càstig. Malauradament, els seus mètodes havien estat massa expeditius  –almenys així ho considerava el director– i els seus  pares el van haver de venir a buscar abans d’hora.
Mentre contemplava com se l’emportaven, em sentia afligit i impotent al recordar com havia començat aquella història. En Benjamí  mai havia estat un nen massa normal. Mentre nosaltres corríem pel camp de futbol, ell sempre s’amagava entre els arbres; allí on era envestit per una colla de nois grans, que sempre es reien de l'estranyesa amb què reaccionava. Malgrat la curiositat que em despertava, mai em vaig atrevir a diferenciar-me de la resta.  Això no va impedir que el meu incipient esperit justicier denunciés al director que hi havia tres nois de sisè de primària que se'n burlaven dient-li que tenia els ulls com un “chino”.
Tanmateix, el meu ideal de la justícia no es va correspondre amb la realitat. I sort en vaig tenir del Benjamí. A partir del moment en què va pujar al cotxe, vaig sentir com la corretja del meu rellotge em constrenyia. Esperava que fos dilluns i pogués donar-li una bona abraçada. Però l’encontre que anhelava no es va  arribar a produir. La seva pèrdua fou acceptada amb  normalitat per la resta dels meus companys. Una indiferència que aprofundia encara més el meu sentiment de culpa.
Afortunadament, la frenesia del pas del temps va entelar el dolor de la  meva infància. Les ferides del passat reposaven en un mar tranquil d’insensibilitat fins que aquest matí mentre passejava pel port he sentit com el camí transcorregut es començava a crebantar. La melancolia de la brisa desapareixia a mesura els ritmes tribals d’una melodia primitiva ascendien cap al meu interior. Dos nois agafats pel braç es desviaven del meu destí. Un tenia els ulls axinats i la boca desencaixada. L’altre era voluntari de l’Associació d’Amics de la Síndrome de Down.


L’ull del nostre segle.
Era l'ull. L’ull. Sempre l’ull. Vigilava que jo estigués assegut a la cadira. Ell també n’estava. L’ull era el centre del seu rostre: magre, hieràtic, intimidatori. Era l’ull. L’ull. Sempre l’ull.
Notava com em mirava. La seva presència resultava ineludible, però jo em mantenia quiet, absort, esperant que decidís posar punt i final al seu silenci. Cara a cara i només separats per una taula llisa de color blanc, al meu davant es trobava la responsable de recursos humans de Challenges of 21th Century. Afrontava aquella entrevista amb la convicció, i la necessitat, que desitjava aquella feina, però el seu silenci tan absurd com inquietant començava a fragmentar la fermesa de la meva confiança. La suor de les meves mans ja regalimava, però encara no havien passat ni cinc minuts quan ella va decidir posar punt i final a la meva agonia. “Moltes Felicitats. Has arribat a la última fase del mètode Smith. Després d’haver competit amb grans professionals i d’haver demostrat ser un home creatiu, persistent i dotat d’una gran capacitat d’adaptació, ha arribat la teva hora. Veus aquestes tres portes?  Doncs només elles et separen del teu somni. En el seu interior t’espera una prova de gran dificultat que hauràs de superar en un màxim de trenta segons. Si les superes totes tres, et podràs convertir en un nou membre de la nostra empresa. Si fracasses, hauràs de tornar a començar. Des del principi”.
Vaig sentir com les falanges constrenyien les meves cuixes. Estaven humides. Un pessigolleig entre les cames em començava a incomodar. Havia recorregut aquell llarg camí per no res? Desistiria davant de les portes de l'èxit? Els meus esforços haurien estat envà? No m'ho podia permetre. No només havia guanyat, sinó que m'havia imposat. I ara només faltava fer un últim esforç per poder-ne recollir els fruits. Així que em vaig alçar, convençut de les meves possibilitats, i em vaig dirigir cap a la primera porta.
La nova estància era idèntica a l'anterior. Espaiosa. Buida. Just al centre hi havia una taula. Llisa. Blanca. Construïda amb metacrilat. Damunt seu hi vaig trobar un sobre arrugat de color beix que, malgrat la tremolor de les meves mans, vaig poder obrir amb facilitat. Al seu interior vaig trobar una fulla d’instruccions. “Veus l'hamburguesa que tens al teu davant. Doncs te l'hauràs de menjar. Tota. Només tens trenta segons per completar aquesta tasca. Ni un més, ni un menys”. Era melosa, gruixuda i acompanyada amb una bona ració de patates. No m'ho podia creure. Aquesta era la primera d'aquelles tres probes tan difícils? La vaig pessigar amb la forquilla i amb el ganivet la vaig començar a triturar. Amb gran celeritat vaig anar introduint les seves porcions cap a la meva boca. Poc després i just en el moment que acabava d'englotir l'últim dels trossos d'aquella fantàstica hamburguesa,  vaig sentir un so estrident que m’alertava que ja s’havia acabat el temps: “Felicitats. Has completat la primera fase del procés final. Ara ja et pots dirigir cap a la segona porta. Allí rebràs les instruccions pertinents”.
Aquesta nova estància era idèntica a les altres dues, però amb la diferència que enlloc d’una taula hi havia una llitera amb un aspecte metàl·lic i rectangular. Estava impol·luta. Al seu damunt  hi havia un altre sobre. El vaig obrir i afortunadament les noves instruccions van ser una altra vegada esperançadores. “Agita’t i gaudeix d’una intensa i apassionant migdiada”. Amb una dubitativa satisfacció vaig complir les seves ordres quan de sobte vaig percebre com les llums s’apagaven. Estava estirat i de nou sentia com un pessigolleig intermitent envaïa les meves cames quan una música llatina va començar a sonar de forma eixordadora. Mentrestant una dona lleugera de roba entrava i s’agitava damunt meu. Sentia com es refregava al voltant del meu entrecuix. Mogudes per la calidesa del seu cos –què era deliciosa!–, les meves mans van començar a pressionar els seus pits. No eren ni massa petits ni massa grans. Tenien unes dimensions envejables. A més, els seus mugrons –rodons, sortits, cruixents– acabaven amb una excitant forma de punxa.  No m’ho podia creure. Però, quan les meves dents ja estaven degustant la bellesa de la seva carn, el so d’una sirena em va advertir que el temps de la segona proba estava a punt de concloure. "Felicitats. Has complert la teva segona tasca. Ara només et queda un últim repte. Recorda, es troba en joc l’èxit del teu futur professional”.
Estava realment excitat. Una més i per fi aquella feina tan cobejada seria meva. I la veritat és que aquella tercera i última prova no em preocupava gens. Després del plaer que m’havien proporcionat les dues anteriors, era incapaç d’imaginar-me quin repte em podrien plantejar perquè fos incapaç de superar-lo. Per més difícil que fos, m’envaïen una eufòria i una confiança tan grans que estava segur de poder-li fer front. Així que mogut per un optimisme desmesurat vaig obrir la tercera porta, em vaig trobar amb un ordinador i –obeint les ordres de l’últim d’aquells sobres– em vaig asseure al seu davant, el vaig encendre i vaig començar a picar el seu teclat.
Aleshores, malgrat la frenesia amb què els meus dits repercutien les tecles, vaig tenir la sensació que el temps transcorria amb major lentitud. Portava una bona estona davant de l’ordinador i encara no havia sentit l’alarma que indicava el final d’aquella prova. Em resultava estrany i no volia cometre cap error que posés en perill el meu futur lloc de treball. Però ella ho havia deixat ben clar. Només tenia trenta segons. I no podia ser que encara no haguessin passat. Potser en realitat s’havien oblidat de mi i havien decidit ajornar l’entrevista per reprendre les seves tasques habituals. Fos el que fos, no podia seguir allí teclejant com un estaquirot i havia de sortir d’aquella sala per avisar a la responsable de recursos humans de l’absurditat d’aquella última fase del procés de selecció. Almenys d’aquesta forma veurien que era un home amb iniciativa, capaç de resoldre situacions complexes amb autonomia.
No obstant, quan vaig deixar de teclejar per dirigir-me cap a l’estància principal, vaig notar com les meves mans eren incapaces de separar-se del teclat. El meu cul tampoc es podia moure del seient on estava empegat. Era com si una força invisible em mantingués assetjat davant de l’ordinador. Vaig provar d’observar al meu voltant si hi havia algú que em pogués ajudar. Però, quan començava a acceptar el caràcter irrevocable d’aquell atzucac i pensava que l’única solució era cridar amb desesperació esperant em sentissin i em vinguessin a rescatar, em vaig fixar amb l’edifici que tenia al davant. Era un gratacel imponent. Tenia els murs de vidre i a cada pis hi podia contemplar desenes de treballadors tancats en l’interior del seu despatx. Estaven escrivint davant de l’ordinador. Misteriosament, la seva mirada no es dirigia cap a la pantalla del monitor, sinó més enllà dels finestrals d’aquell immens esquelet arquitectònic. Les seves mirades podien ser perdudes, atentes, intimidatòries... Però de forma sorprenent totes elles es dirigien cap a la finestra del meu davant. M’estaven mirant.


No hay comentarios:

Publicar un comentario