BURBALLA 2013-14



L’infern és blanc                                                                                    
                                                                                                                              
Una mirada sense sentiments, un rostre impassible, uns braços de marbre… Tot i això, ell tenia clavats els seus ulls verds al meu rostre, i em retreia alguna cosa. El Sol brillava fredament i un aire gèlid fregava les meves galtes, alhora que feia onejar el meu abric de pell. La remor del bosc i els crits dels voltors omplenàven des de feia estona el silenci que regnava entre ell i jo. Érem homes de poques paraules.

Vaig tornar a mirar-lo a la cara. La mateixa mirada, la mateixa posició, estirat damunt la neu i recolzat en un esvelt avet, la mateixa olor…  Jo estava al seu costat, recolzat en un altre avet, aquest més petit, sense dir res. Vaig encendre’m un altre cigarret, no sense dificultat, i vaig mirar cap endavant. Les nostres petjades en la neu es perdien en la immensitat del bosc i a l’horitzó s’entreveia la clariana on havíem muntat la tenda. Aviat la podríem desmuntar. De fet anava sent hora de moure’s.

Al meu voltant la neu ja era tota roja i el vol dels voltors cada vegada era més baix. A més, l’olor de mort començava a incrustar-se a la meva roba. Vaig aixecar-me i vaig caminar en direcció la tenda, deixant-lo a ell sol, amb l’esperança que el bosc se l’empassés. Vaig decidir no girar-me en tot el trajecte, com Orfeu. L’olor, però, persistia, i cada vegada era més forta. Tenia la sensació que ell em seguia, notava la seva artificiosa respiració al meu clatell. Quan finalment em vaig girar, només estàvem els arbres i jo. Es barrejaven les marques de les petjades d’anada i tornada. De tornada només les meves, és clar. Al campament vaig treure’m l’abric, i el jersei, i els pantalons… Ho vaig cremar tot. Vaig entrar al cotxe i vaig marxar sense deixar de mirar el retrovisor. La neu al meu voltant s’havia tornar roja, i després les línies de la carretera, i després els núvols, i després les parets blanques del meu pis… Vaig haver de repintar-les totes a blau, taronja i gris.

Encara ara arrossego l’olor a mort. 




Pluja elèctrica 


 La pluja queia sobre els nostres barrets mentre ens miràvem l’escenari de la catàstrofe amb les mans a les butxaques de la gavardina.
  -Una massacre-va dir el meu company a la vegada que tirava el cigarret al terra i l’aixafava tot i el terra moll.
   L’explosió havia destrossat tot el parc i part de l’escola, i les runes cobrien tota la zona. Al voltant, els gratacels s’imposaven majestuosos sobre nostre, i multitud de cotxes i aeroplans circulaven a tota velocitat per damunt els nostres caps. Els pocs supervivents eren transportats amb lliteres propulsades, i un holograma de l’alcalde donava explicacions a una multitud de periodistes robotitzats. Aquests no feien preguntes compromeses per a l’alcalde, a no ser que estiguessin programats per fer-ho; cosa que l’alcalde, també robot, no permetria.
 Les restes d’un gos van sortir d’entre la runa i es van apropar a nosaltres. L’explosió havia arrancat la pell del seu costat dret, i podíem veure els cables i les plaques que el formàven. El gos es va allunyar i va desaparèixer entre la boira i els cartells brillants dels aparadors.
  -Marxem d’aquí, no ho aguanto més- el meu company feia molt mala cara. Realment la imatge d’aquell lloc era desoladora. Vam caminar direcció l’aeroplà, amb la cadència de la pluja com a banda sonora.
  -Sí, serà millor que tornem-vaig dir jo- la pluja està congelant els meus circuits, i m’estic quedant sense bateria. 




Rutina


El pedal del contenidor estava encallat, i vaig haver d’aixecar la tapa amb les meves pròpies mans, deixant les bosses a terra. Quan vaig acabar, les tenia encara més brutes que abans; una barreja entre groc llefiscós i roig amarronat. Ja era nit ben entrada, i els últims ciutadans pujaven per la boca del metro abans que aquest tanqués. Al bar del costat hi havia ambient de futbol, i una parella s’abraçava sota la llum dels fanals. Un home amb la mirada perduda va passar pel meu cantó amb un gos coix que el seguia amb dificultats. No vaig saber qui produïa més llàstima, si el gos o l’home. Vaig llepar-me les mans intentant que la saliva les netegés. El groc llefiscós va desaparèixer amb facilitat, però no aconseguia treure’m del tot la brutícia. Recolzat a un arbre, un captaire em mirava fixament amb una rialla amagada davall l’embullada i grisa barba. La llum del focus del bar del costat de casa il·luminava la meitat del seu rostre, i vaig entreveure la vivor del groc dels seus ulls. Vaig apropar-me, i amb la retransmissió de la televisió del bar de fons, vaig observar amb més deteniment la seva fosca rialla. No deia res, però la comissura dels seus llavis donava a entendre que el vell ho sabia. El vaig convidar a pujar al meu pis a prendre un sopar calent. Sempre m'he considerat una ànima caritativa. El vell, sense deixar de somriure, va quedar encantat.


El captaire no era gaire voluminós, i amb dues bosses d’escombraries grans en vaig tenir prou. Per a l’anterior, un exjugador de rugby, m’havien fet falta quatre bosses, i havia hagut de fer tres viatges. A baix, el pedal del contenidor seguia sense funcionar i vaig haver de pujar la tapa amb la mà. Quan estava agafant una de les bosses, una mà en va agafar una d'elles i em va ajudar a tirar-la. Després vam llençar l’altra. Mirant el rostre de qui m‘havia ajudat, vaig distingir la marca de naixement al coll i el cabell rinxolat d’un company de feina.
-Caram noi, sembla que hi portis un mort - va dir ell mentre s’espolsava les mans.
El comentari va activar tots els meus sentits. Vaig mirar-lo i vaig veure el mateix somriure murri del captaire. No calia que em rentés les mans. El vaig convidar a pujar al pis. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario